Àrea Professional

"Acompanyem a morir a molta gent. Tothom que passa per això ho fa per primera vegada"

Nuria Tarrés és Treballadora Social de professió i sempre s'ha dedicat a l’àmbit de la gent gran. Fa 18 anys que treballa a la Fundació Privada Casal dels Avis d’Esplugues, que gestiona diversos serveis per a la gent gran com residències, centres de dia, menjadors socials, etc. Durant tots aquests ants, ha realitzat diverses tasques a l’Entitat i actualment assumeix la direcció de la residència La Mallola, alhora que fa funcions de gerència en el conjunt de l’Entitat. La Fundació Privada Casal dels Avis d’Esplugues forma part de la FEATE (Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat).

Quin és el repte professional més important que tens en aquests moments?
Portem molts anys en aprenentatge continuo, formant-nos molt en diversos àmbits, tant a nivell de gestió de l’Entitat (entitats amb sentit), sobre els equips de treball (motivació, relacions humanes, excel·lència i interdisciplinarietat), així com en l’atenció directa a les persones que atenem (Atenció Centrada en la Persona, eines de comunicació amb persones desorientades, final de vida i altres). De fet, una fortalesa que tenim com a organització és l’ambició de millora constant.

I el repte més important és consolidar tots aquests aprenentatges i coneixements ja que enforteixen els valors de la nostra organització.

Professionalment parlant, quin és el record més impactant?
Els records més impactants els vaig viure quan m’estrenava en la professió. Eren els anys 90 i vaig tenir l’oportunitat de treballar a una organització situada al Casc Antic de Barcelona. Tot això a una treballadora social jove i vocacional com jo, no em va deixar indiferent. Sempre dic que “va ser el meu bateig” i un xoc de realitat. La mirada que aleshores vaig adquirir, he intentat no perdre-la amb els anys.

En la teva formació, què has trobat a faltar de cara a acompanyar a les persones en situacions de patiment? En el procés final de la vida, què et sembla més important?
Sincerament no tinc la sensació d’haver trobat a faltar res en concret. En una residència, les persones que moren ho fan ja al final d’una vida viscuda així que no solen ser morts sobtades ni traumàtiques; no son desgràcies. Ens agrada donar normalitat a la mort, això no vol dir no donar el valor que té sinó veure-la com a punt final de la vida. Cada persona gran que mor, s’emporta amb ella infinitat d’experiències, vivències, alegries i penes, el que ha estimat i el que ha odiat.

Acompanyar, tant a la persona que marxa, com als familiars que es queden és un dels moments més importants en la vida d’una residència. Acompanyar des de la humanitat, la comprensió, la honestedat, la sinceritat, el respecte, la dignitat, evitant el patiment, sense prejudicis... I evidentment, també des de la tècnica i professionalitat. Nosaltres acompanyem a morir a molta gent, estem al costat de moltes famílies en aquesta hora trista, i som conscients que cada persona és única i tothom que passa per això ho fa per primera vegada. L’experiència ens serveix per fer-ho millor, en cap cas per viure-ho rutinàriament.

Estar a prop de persones que pateixen o moren, què t’aporta?
Realitat. Perspectiva. Relativitat. Consciència de finitud.

Ens pots recomanar un bon llibre?
Cap en concret. Acostumo a llegir literatura que m’aporta coneixements nous.

Música i pel·lícula preferida?
Últimament estic més per la música clàssica.