Àrea Professional

Les virtuts de l’envelliment de la població española

L’envelliment demogràfic no és el que se’ns està venent. Es parla de desastre, i fins i tot, de suïcidi demogràfic, però no és cert. Al contrari, la democratització de la vida completa, per una part, i la possibilitat conseqüent d’una menor fecunditat, es tradueixen en una nova estructura per edats. Aquest no és un canvi gradual, no té precedents en cap civilització anterior i no ha acabat encara. Les seves conseqüències polítiques, econòmiques i socials són enormes. 
Estem immersos en una revolució reproductiva que està canviant la forma de la piràmide poblacional. Les causes d’això, una supervivència més gran i la conseqüent alteració dels rols tradicionals associats al gènere i l’edat, s’insereixen en el progrés. 
Es tracta d’un procés en el qual s’ha canviat el nombre de nens pels anys de vida. Les poblacions humanes han sigut sempre poc eficients. Han tret un escàs rendiment reproductiu a les noves vides que portaven al món. Per mantenir-se, necessitaven una ingent quantitat de naixements que, en gran part, no arribaven a l’edat fecunda. Podien equiparar-se a un motor de combustió que cremava molt combustible però perdia gran part de l’energia produïda sense convertirla en treball. 
La revolució és enorme. Des d’un punt de vista estrictament demogràfic, l’eficiència augmenta quan es democratitza la supervivència generacional fins a edats llindars per a la reproducció. En primer lloc, resulta fonamental assegurar la supervivència majoritària fins a les edats fèrtils; no serveixen de res natalitats elevades si la majoria dels naixements no sobreviuen fins a tenir, al seu torn, l’oportunitat de contribuir a la reproducció. Després, és igualment bàsic generalitzar la supervivència fins a les edats madures, ja que la reproducció millora si els progenitors viuen el temps necessari per completar la criança dels fills (maduresa de masses). Tenir menys fills i en millors condicions tanca el cercle virtuós. Les noves generacions, més ben cuidades i ateses, viuen encara més anys. Una circularitat de factors retroalimentats que condueix a l’exitosa i eficient dinàmica poblacional actual i a una piràmide de població nova. 

‘NOUS VELLS’. Especial interès revesteixen  es característiques de les generacions que compleixen els 65 anys d’edat: els nous vells espanyols, amb molt retard respecte al que passa en altres països desenvolupats, estan revolucionant el perfil sociològic tradicional de la vellesa. Estan complint 65 anys les generacions
que, per primera vegada, van aconseguir la plena escolarització, van disfrutar d’una vida adulta i laboral sense interrupcions bèl·liques, van veure com la feina agrària o l’origen rural deixaven de ser majoritaris, i van disfrutar del consum de masses d’automòbils, electrodomèstics i altres productes. Hauria d’aclarir-se per què l’envelliment demogràfic guarda una correlació gairebé perfecta amb els nivells de riquesa i benestar internacionals, i no amb la pobresa. Espanya no ha fet més que prosperar mentre la proporció de persones grans passava de tot just el 4% de fa un segle al 18% actual. 
Per un altre costat, la ineficiència reproductiva tradicional condicionava molts altres àmbits de les relacions socials, començant per les relacions de gènere. En el passat, l’esforç reproductiu de les dones era de tal intensitat que sempre va constituir la seva principal ocupació i l’ancestral nucli definidor de la pròpia feminitat. Determinava també les opcions de vida i les empreses col·lectives. Els projectes individuals no tenien sentit. L’individu aïllat es considerava inviable. Igualment, les formes de convivència estaven rígidament condicionades. Es maximitzava la descendència mitjançant un fràgil equilibri dels recursos disponibles, escassos i inestables; això generava famílies extenses i complexes. 

MOBILITAT. Juntament amb la revolució reproductiva, també té lloc la de mobilitat. Als anys 80, quan es passa del fordisme al postfordisme, les ciutats deixen de tenir fàbriques i xemeneies. La mobilitat evoluciona i també la vellesa. Se solia dir que les persones grans tenien escassa mobilitat i que estaven confinats als seus llocs de residència. Actualment, les persones grans espanyoles poden viure diversos mesos   la ciutat, diversos mesos al poble i viatjar. Han millorat els seus recursos i la seva capacitat. Però  això també ha portat impactes no desitjables pel que fa a soledat. 
Avui és més fàcil per a una persona gran trobar acompanyants per passar temps; però quan hi ha problemes de recursos o de salut, les persones grans es troben que fills i parents estan lluny. Per això, cada vegada, la vellesa és més urbana i la majoria de persones grans viuen a les ciutats, encara que es parli de l’envelliment rural. Precisament , veurem com s’extingiran pobles, però també, alguns altres  començaran a estar ocupats per joves que venen d’altres  parts del món. 
Ens sorprendran les  transformacions que portarà la mobilitat. I reptes, evidents, com les cures o el fi de la vida, es començaran a tractar de forma urgent. 
s important pensar que no viurem molts més anys de vellesa, sinó de joventut. La infància dura fins a edats mai vistes; ens sentim joves fins als 60 i, tot això és conseqüència de tenir els nostres familiars més grans vius. Vaig estar a Mallorca per recollir unes dades d’un senyor de 114 anys i ens va rebre la seva filla, que es conservava molt bé, amb 84 anys. Era la jove de la casa. I aquesta joventut l’hi donava el seu pare per seguir viu a aquella edat.

Julio Pérez
Investigador del CSIC
Ponència Soledat, envelliment i final de vida a la Fundació Victor Grifols