Àrea Professional

"Veure com algú se n’ensurt m’aporta creure que la nostra feina no és en va"

Parlem amb Núria Ortín, relacions públiques de professió i actualment Directora de la Fundació Obra Mercedària

Quin són els dos reptes professionals més important que tens en aquests moments?
Tenim dos projectes grans relacionats amb la reinserció social. Per una banda, volem crear una escola de jardineria, restauració, construcció, arts plàstiques... a través de tallers en un entorn natural per aquelles persones que surten en llibertat definitiva en una casa que van regalar als mercedaris enmig de Collserola. L’altre és un projecte d’acció integral que estem començant a treballar amb altres entitats socials per dibuixar uns objectius comuns per la persona que es prepara per sortir de la presó.

Professionalment parlant, quin és el teu pitjor record?
Acostumo a esborrar les experiències negatives després d’aprendre el que la vida t’ha d’ensenyar.

El teu gran èxit?
Crear un Club dins d’una emissora de ràdio per gent majoritàriament gran. Organitzar viatges, excursions, sopars solidaris, trobades... la suma de combinar experiències vitals arreu del món i posar en contacte persones que no es coneixen i puguin compartir un temps, és molt potent.

En el procés final de la vida, què et sembla més important?
Que les persones ens sentim plenes de vida. Que visquem cada dia com un autèntic regal, amb intensitat i passió en cada detall, en cada conversa, en cada acció, en cada paraula, en cada gest.

Estar a prop de persones que pateixen o moren, què t’aporta?
A la nostra feina ens toca viure molt de prop el món penitenciari. Són persones amb vides molt trencades, alguns sense família, feina o llar on viure. Tenim la responsabilitat de donar-los una segona oportunitat, un recolzament, un escoltar i acompanyar perquè es tornin a sentir bé amb elles mateixes i amb la societat. Veure com algú se n’ensurt m’aporta creure que la nostra feina no és en va, que posar el nostre granet de sorra perquè se sentin persones lliures i dignes val molt la pena i és immensament gratificant.

Ens pots recomanar un bon llibre?
“El tiempo que nos une” de Alejandro Palomas. Una novel·la extraordinària on sis protagonistes d’una mateixa família que pertanyen a 3 generacions de fortes dones hauran d’afrontar duríssimes probes, com la mort d’una d’elles, i només amb l’amor i recolzament mutu podran sobreviure.

Música i pel·lícula preferida?
M’encanta “Cinema paradiso “, tant la banda sonora com la pel·lícula, brillant    homenatge al setè art, a l’amistat entre un nen i un ancià, a la màgia i innocència, al retrobament d’un amor perdut i al pas del temps.