Àrea Professional

“Una bona atenció no és un privilegi: és un dret”. Pedro Grau, infermer

El periodista Carles Capdevila va ser premiat recentment amb el premi Investén al millor professional de premsa escrita per a la difusió de la infermeria. L’article guardonat portava per títol Cada nit és el Dia Mundial de la Infermeria i reivindicava el valor de la feina diària de les infermeres després de constatar la seva importància des que lluita contra un càncer. “Fan molt més que curar-me: em cuiden”, explicava Carles Capdevila en el text, exalçant la figura de la infermera i resumint de manera perfecta l’essència de la professió. Un valor que també reivindica Pedro Grau, supervisor de la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital Pare Jofre de València, al qual entrevistem a continuació.

-¿Quin és el principal objectiu de les infermeres?
-La infermeria ha de ser entesa com peça més de l’equip que formen els diferents professionals sanitaris. El seu objectiu fonamental és la cura, però a més a més ha de proporcionar el suport emocional que necessiti tant el malalt com també el seu entorn pròxim. És important donar una informació adequada, participar en la presa de decisions, controlar els símptomes físics i garantir la continuïtat assistencial durant tot el procés. Em quedo amb les paraules de Daniel Callahan que defineixen la funció de les infermeres: “Tan important és l’objectiu de curar i protegir la vida, com el d’ajudar a proporcionar una mort en pau”.

-¿En què consisteix la seva feina?
-Les infermeres poden donar assistència tant al domicili com al centre hospitalari o residencial. En qualsevol cas, el seu principi bàsic consisteix a cuidar i ajudar el malalt a fer front a les situacions presents i futures, fins i tot més enllà de tota possibilitat de curació. El seu objectiu ha de ser ajudar a fer que el pacient aconsegueixi l’autonomia més gran possible i conservi la seva dignitat fins a la mort.

-¿Per què són imprescindibles?
-Les infermeres ocupen un lloc de privilegi dins de l’equip de salut. Són les que estan gran part del temps amb el pacient i la família. D’aquesta manera, exerceixen plenament el rol de cuidadores i aquesta proximitat és fonamental tant a nivell sanitari com humà.

-¿Podria enumerar-me alguna qualitat necessària per a la professió?
-Sí, moltes... Vocació cuidadora; altruisme; empatia i comprensió; capacitat per escoltar; sinceritat, és preferible callar abans que mentir; habilitats comunicatives; equilibri i maduresa, tant personal com també professional; respecte i flexibilitat.

-Vostè supervisa la unitat de pal·liatius del seu hospital. ¿Quin tipus de pacients atenen?
-En un principi, les cures pal·liatives es van centrar en els malalts de càncer. En l’actualitat, la unitat engloba totes les malalties cròniques avançades amb pronòstic de vida limitat o aquelles en situació avançada terminal. Atenem malalties oncològiques, però també neurodegeneratives o d’òrgans: accidents amb lesions cerebrals o vasculars i tot tipus de comes.

-¿Quina atenció els ofereixen?
-Cada pacient té unes necessitats que depenen de l’evolució de la malaltia i la situació cognitiva en la qual es troba. No és el mateix una persona amb plena consciència que una altra amb una demència avançada. A més a més de les òbvies necessitats físiques, molts pacients tenen necessitats emocionals, espirituals, socials o familiars. Les infermeres han de tenir en compte totes aquestes necessitats, però també les dels familiars, ja que la nostra feina moltes vegades continua més enllà de la mort amb l’atenció al dol.

-¿Com treballen la relació pacientfamília- infermera?
-Com deia, el contacte de l’equip sanitari amb la família i el malalt és constant: és el nostre nucli d’actuació. La nostra relació ha de ser de confiança i respecte, per això, és important destacar que no només hem de ser bons en l’àmbit estrictament sanitari, sinó que hem de tenir una ment oberta i respectar en tot moment les voluntats dels pacients i el seu entorn. Hem d’aportar la nostra experiència, sí, però mai, imposar- la.

-¿Quines necessitats té una infermera?
-Les nostres necessitats, igual que les d’altres professionals de la sanitat, passen per aconseguir un reconeixement social per la feina feta. Quan succeeix és totalment reconfortant. Però si parlem de la unitat que superviso, en cures pal·liatives necessitem una formació adequada tant en el tractament i les cures, com en els aspectes de comunicació que tan importants resulten en el treball de les necessitats espirituals i emocionals del pacient. Encara que en els últims anys s’entreveu un canvi, el sistema sanitari espanyol encara no contempla totes les necessitats.

-¿Com afronta la mort el personal d’una unitat de pal·liatius?
-La por de la mort és raonable en qualsevol persona. No per estar-hi diàriament en contacte directe se’ns crea una cuirassa, però sí que ens porta a plantejar-nos la nostra pròpia mort i les circumstàncies que l’envolten. En unitats en constant relació amb la mort és important el treball en equip i el suport mutu per poder conviure-hi sense problema. Si tots remem en la mateixa direcció, obtindrem la satisfacció d’estar fent una feina de qualitat i possibilitant que el final de la vida sigui tan poc traumàtic com sigui possible.

-¿És possible desconnectar?
-És impossible no separar-se d’alguns casos. L’important és que els sentiments viscuts no interfereixin en la vida personal. No obstant, sí que és positiu formar una motxilla on acumular moments i experiències de vida. Cada vivència deixa una empremta, i l’essencial, és gestionar els casos traumàtics en positiu. Per exemple, quedar-se amb la satisfacció de la feina ben feta, o aprofitar la mort per donar valor a la vida.

-¿La mort és un fracàs per a una infermera?
-En moltes sèries de televisió veiem com la mort és un drama terrible per al personal d’un hospital. No obstant, mai pot ser un fracàs perquè la mort és inevitable i tots ens hi enfrontem al llarg de la nostra vida. El que sí que és un fracàs és una mort amb dolor i sense les necessitats bàsiques del pacient ateses. La derrota és no reconfortar la família i no permetre un comiat amb serenitat en un ambient de confiança i respecte. Per això, rebre una adequada atenció mèdica al final de la vida ha de ser considerat un autèntic dret, en lloc d’un privilegi com succeeix en algunes ocasions.