Àrea Professional

“Està mal vist plorar davant dels teus companys”

El personal sanitari a més de professional és humà. Això significa que la mort els afecta igual que a la resta de la societat. No obstant, per a ells, el més normal és haver d’amagar el dol que pateixen per evitar la idea que la debilitat és sinònim d’incompetència. Parlem amb Josep París, infermer i director de Desenvolupament Corporatiu de Serveis Funeraris de Barcelona-Grup Mémora, i Carme Beltran, infermera assistencial de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Grup Mémora, en el seu compromís amb els professionals de la salut, intenta trencar tabús respecte a la impermeabilitat emocional dels sanitaris.

–¿Com detecta Grup Mémora la falta d’acompanyament en el dol del personal sanitari?
–J. P.: Fa dos anys que realitzem tallers amb personal sanitari i hem detectat que una de les grans limitacions és la gestió del seu dol. Encara que cada vegada es treballa més en la formació per ajudar les famílies després de la mort d’un ésser estimat, l’acompanyament als professionals és inexistent. Considerem que és una necessitat i per això des de Mémora hi volem treballar. És molt important el dol del professional tant per al sistema sanitari com per a les famílies: si els professionals se senten bé, l’atenció a les famílies i pacients es veurà afectada positivament.

–¿En la formació dels professionals de la salut no es prepara per afrontar el dol davant una mort?
–J. P.: A nivell formatiu, la mort es tracta poc, imagineu-vos el dol. En aquests tallers que he realitzat per tot Espanya en més de 18 edicions, tots els grups parlen de la falta de formació per poder afrontar la mort d’un pacient sense que pugui afectar l’àmbit professional.

–¿És possible per a un professional aïllar-se de la mort?
–C. B.: La mort sempre t’afecta. Tots tenim sentiments i emocions, i, encara que la vius quotidianament, t’interpel·la.
–J. P.: Els professionals es creen una cuirassa protectora, però ha de ser prou prou fina perquè sigui permeable. Han d’evitar que es converteixi en una paret per la qual no passa res. No obstant, la falta de formació i informació dificulta arribar a aquest punt ideal.
–C. B.: Els professionals ens situem en un grup que anomenem desautoritzat. Socialment no se’ns permet evidenciar que ens ha afectat una mort davant de les famílies. S’espera que tinguem un posat professional. Hem de canviar aquesta etiqueta des de les institucions, des dels mateixos professionals i des de la formació: buscar estratègies perquè la nostra feina sigui millor. Els pediatres m’expliquen que cada vegada que es mor un nen els afecta tremendament, i penso que encara sort, perquè si això no passés tindríem un greu problema.

–¿Un professional sensible és positiu per al pacient?
–J. P.: Els professionals hem de sortir de l’armari des d’un punt de vista emocional. No passa res perquè una infermera o un metge plorin per la mort d’un pacient. Hem de deixar de pensar que els professionals de la salut som durs i no ens afecta res. Prefereixo que m’atengui un professional amb sensibilitat, que no una persona tècnicament impecable però freda. Un dia les màquines faran la part tècnica, però la part emocional s’haurà de cuidar sempre. Vull que sàpiguen canalitzar les meves
angoixes.

–¿És habitual veure com els professionals mostren els seus sentiments?
–C. B.: No. Ens trobem molts professionals als quals ha afectat una situación i han hagut d’anar a plorar al lavabo. És trist però està mal vist plorar davant dels teus companys. L’equip hauria de ser un amortidor quan algú es veu afectat.
–J. P.: I això s’agreuja en determinats perfils: si acabes d’acabar la carrera i plores es crearà un estigma. En el meu cas recordo perfectament la primera pacient que se’m va morir. Me’n recordó que tenia un contracte de tres mesos, si jo hagués expressat la meva afectació, tenint en compte que en la societat en què vivim un home no pot mostrar els seus sentiments, el més probable és que no m’haguessin renovat. Per això crec que el suport s’ha de donar des de fora de la institució sanitària, perquè el personal pugui mostrar les seves emocions de forma anònima i íntima.
És una professió que realitzarem tota la vida: si no superem bé el dol ens podem convertir en una persona per a la qual la mort pugui significar el mateix que vendre pomes.

–¿Ens podem trobar algun doctor House?
–C. B.: N’hi ha. No ens enganyem. Així es protegeixen del dolor dels altres i del seu. Per exemple, quan en una unitat, un metge diu sobre un pacient: “És terminal, la mateixa pauta que ahir”. És una conducta errònia: potser no pots fer res per curar-lo, però sí que pots fer molt perquè se’n vagi de la millor manera possible. Per no enfrontar-se al fracàs de la mort d’un pacient es creen aquesta barrera.
-J. P.: L’afectació d’una mort no ha de ser sempre negativa. Si he aconseguit que el pacient hagi mort en pau i s’hagi acomiadat de la seva família, m’afectarà d’una manera positiva i em compensarà i el meu dol serà satisfactori.

–¿Què necessita el personal sanitari?
–J. P.: Primer de tot reconèixer el seu propi dol: ser conscients de les seves limitacions com a persones, i a partir d’aquí valorar l’ajuda que necessiten: si se la poden donar ells mateixos amb una lectura o una passejada; si necessiten parlar amb els seus equips; o si necessiten recursos externs. Però sobretot, els falta formació i llocs on parlar. Vivim en una societat que té presses, des de
la tecnologia fins al dol; amb més conversa i pedagogia es retroalimentarien les seves experiències i estarien més reconfortats.
–C. B.: També s’ha de dir que tampoc afecta igual la mort d’un jove que la d’un avi.

–¿Ha evolucionat la situació des que van iniciar la seva carrera professional?
–C. B.: S’ha evolucionat però encara tenim molta feina per fer. Hem d’arribar al punt en què si et cau una llàgrima mentre comuniques una notícia desagradable a una família no passi res. Però, sí, a poc a poc atenem millor les famílies, i trobem més eines de control emocional i d’ajuda. Fa poc, una infermera que acabava de perdre la seva mare, va demanar davant un cas similar si se’n podía encarregar la resta de l’equip. Però és un cas aïllat i espontani: hi segueix havent unitats en què és impensable que això passi. S’ha de seguir treballant.

 


Aquesta entrevista forma part del Univers Mémora 'Morir en pau', disponible a la secció 'Artícles' d'aquesta Àrea Professional.