Àrea Professional

"El trasplantament és una segona oportunitat"

Nuria Masnou Trasplantaments Hospital Trueta per Mémora
 
Entrevistem a Núria Masnou, Coordinadora de trasplantament Hospital Universitari Josep Trueta de Girona i Cap d’estudis. 
 
Per què ets metge i no vas escollir una altra professió? 
Mai m’he plantejat poder ser una altra cosa que metge. Vaig decidir quina seria la meva professió quan tenia 6-7 anys i a partir d’aquí ja sempre vaig voler ser el mateix. En canvi, sí que he anat canviant d’especialitat: primer, volia ser investigador i canviar el decurs de les malalties des de la genètica; després, cirurgià perquè eren els que “directament” curaven algunes malalties i finalment, oncòleg pediatra. Vaig començar a Intensius i des d’aleshores em vaig anar especialitzant en programes de trasplantament (hepàtic, cardíac, de pulmó i renal) adult i pediàtric. Des de 2004, sóc Coordinadora de donació i trasplantament a l’hospital. 
 
Als metges us ensenyen a curar i a salvar vides, com s’enfoca la mort des de la professió?
En general ens ensenyen com guarir malalties i poc com guarir les persones. Em refereixo a que cada vegada més ens fan molt especialistes en malalties concretes i perdem una mica la dimensió i la perspectiva de persona com a un tot. Certament, la mort no s’aborda a la facultat i no la “descobreixes” fins que comences a exercir i cada un de nosaltres fa una mica el que pot. Personalment, després de gairebé 15 anys dedicant-me especialment a pacients que estan a punt de morir, aquesta és la nostra gran assignatura pendent.
 
Cada vegada més, hem d’incloure el final de la vida i la mort dels pacients dins de l’ensenyament de la professió, no nomes perquè es una situació que ha passat, passa i seguirà passant, hi ha malalties que no es poden curar, sinó també perquè d’alguna manera hem de donar eines als professionals per fer front a aquesta realitat. L’envelliment progressiu de la població i la fragilitat actual de molt dels nostres pacients fa que, potser no cada dia, però molt sovint hàgim de ser capaços de decidir i d’ajudar a decidir als nostres pacients aspectes relacionats amb la seva malaltia i sobretot amb el seu final de vida. 
 
Quin lloc ocupa l’acompanyament a les persones en el final de la vida en el teu àmbit professional?
Malauradament, en l’àmbit de la donació d’òrgans puc fer molt poc en l’acompanyament als pacients, en canvi, tinc una gran tasca amb els familiars. De fet, el que m’ajuda molt és estar convençuda que per a moltes famílies, la donació és una petita ajuda per iniciar el procés de dol i especialment en cas de morts inesperades, dins d’aquest sense sentit, de vegades la donació tant d’òrgans com de teixits ajuda a acceptar una mica la pèrdua. 
 
Què és el que més t’omple del dia a dia professional?
Em sento útil i mai, en tot aquest temps, ningú ha deixat de donar-me les gràcies per haver parlat de la possibilitat de donar, hagin estat o no donants. Sóc conscient que no hi ha una pèrdua més important que una altra ja que per cada família aquella persona que mor és insubstituïble. És una feina que molts companys consideren difícil i incòmode, perquè sempre treballem en una situació difícil, i per aquest motiu som el més respectuosos possible, però aquestes preguntes només les podem fer en aquestes situacions. 
 
Què proposaries en el teu entorn professional com a millora?
Sentit comú i humanitat. La medicina en aquest moment té molta tecnologia a la seva disposició, a vegades ens amaguem darrera d’això per no decidir certes coses. Tècnicament hi ha moltes coses possibles que no tinc clar que èticament siguin ni adequades ni pertinents aplicades a cada cas en particular.  
 
Què et porta a interessar-te per l’àmbit dels trasplantaments?
El trasplantament és una segona oportunitat. Quan era resident trobava gairebé “màgic” veure com ens arribava un pacient després d’una cirurgia de trasplantament i a les poques hores començava una millora progressiva. No sé si gaires de les coses que fem com a metges permeten aquesta millora en els pacients.
En aquell moment, el meu objectiu últim era que algunes persones tinguessin una segona oportunitat i es poguessin trasplantar. Ara, ho faig per ajudar els pacient que estan en llista d’espera però la raó principal, i que he après amb els anys, és que estic ajudant a aquestes famílies que estan vivint un moment molt difícil com és el final de vida.
 
Ens pots recomanar un bon llibre?
De trasplantament? El Hombre Puzzle de l’Starlz. Ara estic llegint dos llibre pòstums, “La vida que aprenc” de Carles Capdevila i el de Joan Barril. 
 
La teva música o pel·lícula preferida?
M’agraden Els Pets i Manel. També la musica disco dels 80 i els fados (sobretot la Mariza).