Àrea Professional

"Cada persona que acompanyo a morir és un mestre per mi, aprenc de la seva saviesa"

Diplomada en infermeria per la Universitat de Barcelona, ha realitzat un Postgrau en dol per la Universitat Ramón Llull i ha passat gran part de la seva carrera professional en una Unitat de Cures Intensives. Actualment, es dedica exclusivament a acompanyar a persones durant la malaltia, la mort i el dol. Entrevistem a la Teresa Cerezo Martínez

En el procés final de la vida, què et sembla més important?
El més important en el procés final de vida és tenir controlat el dolor, doncs una persona pot accedir al que sigui per tal de no suportar més dolor. Si el dolor està present no tindrem la capacitat de decidir com i què volem en els nostres últims dies. La segona cosa important és que la persona (i no dic el malalt) tingui un acompanyament apropiat i no l’abandonem quan més ens necessita. Aquest acompanyament el pot fer la família i el professional de suport emocional, exercint aquest últim un rol educatiu en els familiars que faciliti un final de vida digne. És l’hora de viure el moment, de concedir-li els seus desitjos i també de cuidar els assumptes pendents, sobre tot els relacionals, com les reconciliacions i les expressions d’amor. D’aquesta manera, pacient i família podran acomiadar-se i sentir-se en pau.

Estar a prop de persones que pateixen o moren, que t’aporta?
Des de que tinc el privilegi de poder acompanyar a persones al final de la vida he après el que és realment important a la vida com també m’ha ajudat a créixer personalment. M’ha regalat més acceptació i tolerància davant les adversitats personals. Les paraules i la saviesa dels pacients així com la seva manera d’ afrontar la mort i centrar-se en lo essencial em regala escenaris de gran bellesa.

Quin és el repte professional que tens en aquests moments?
Aprendre tant com pugui d’aquesta saviesa dels meus mestres, que són moltes persones a les que acompanyo, i poder traslladar aquest ric llegat a altres persones que tenen més dificultats davant el procés de morir. Resumint, ajudar a un bon morir, un morir digne, que vol dir cóm ha decidit morir aquella persona. 

Professionalment parlant, quin es el teu pitjor record?
Veure a un pacient morir sol. Estava pre- agònic  i continuava enfadat amb el món sencer. No va perdonar ni reconciliar amb ningú. Va morir com va viure; enfadat. No es va apreciar cap espurna de vida ni de pau en aquell procés de mort. 

El teu gran èxit?
A nivell personal, la meva família; i en el professional, la meva passió per la feina que faig.

Davant de la mort, què és allò que més posa en valor la persona?
La humanitat dels seus éssers estimats, la humanitat dels professionals...la humanitat de tothom qui entri a la seva habitació. I indiscutiblement la seva família. Cap persona, conscient de la seva mort propera, m’ha dit que volgués passar més hores a la feina. Sempre és el contrari, tothom desitja poder passar més temps amb la família.

Ens pots recomanar un bon llibre?
“Ebrio de enfermedad” de Anatole Broyard, un llibre immillorable que parla de la malaltia com ningú, d’una manera totalment transparent, molt fidel a la realitat. Genial!

La teva música o pel·lícula preferida?
Sempre m’he emocionat amb el bolero de Armando Manzanero: “Contigo aprendí” qui ens canta la felicitat que podem descobrir a través d’una altra persona. 
La pel·lícula és sense cap dubte “Mi vida sin mí” de Isabel Coixet. Em va emocionar moltíssim de quina manera més amorosa va saber viure aquella mare tan jove i amb dues criatures, quan ja estava quasi en les portes de la mort. Reflecteix la realitat que viuen moltes persones a la nostra societat, i a més a més deixa clar el que expressen la majoria de les persones a les que acompanyo: les seves existències canvien i gaudeixen del plaer de viure.