Àrea Professional

Desvelant les llums i ombres de l’‘art’ d’envellir

Com un art va voler entendre l’envelliment Schopenhauer. En El arte de envejecer llegim frases

com aquestes: “Tothom vol viure, però ningú sap per què” o “La vida és un negoci amb uns costos

que no es cobreixen”. La vellesa és l’edat de la recol·lecció i del compliment de l’existència, una edat

més de records que d’expectatives. No fer res o, millor, no tenir res a fer pot convertir-se en una llosa difícil de suportar.

¿Què ensenya Schopenhauer sobre això? ¿Com concep l’art d’envellir? La resposta no és cap sorpresa. La lectura dels clàssics, l’exercici de l’escriptura i, en especial, la reflexió sobre tot allò que culmina en la meditatio mortis i que es concreta en: viure cada dia com si fos l’últim. ¿Com voldries que et sorprengués  la mort, fent què, de quina manera? L’educació cristiana que alguns vam mamar en la infància era pròdiga  en missatges d’aquest tipus: “Viu com si cada dia fos l’últim de la teva vida”. És la literalitat del “que  Déu ens agafi confessats”, preparats per morir en pau amb Déu. Que el missatge no sigui nou significa que hi ha força veritat en el seu contingut. En aquesta recerca de la felicitat que hem dit que constitueix l’existència humana, la tranquil·litat amb un mateix, la sensació de feina feta hauria de ser la cirereta que tanca una vida reeixida. Tracta de trobar la manera d’arribar-hi i podràs dir que has sigut feliç, tant feliç com es pot ser en aquest món, la satisfacció d’haver viscut una vida plena.

És tòpic pensar que la joventut coincideix amb l’alegria, la sociabilitat, la felicitat, en tant que la vellesa és trista i turmentada per malalties i avorriment. S’han de desconstruir aquests tòpics. Com Ciceró, Schopenhauer pensa que “la joventut és l’època de l’agitació, i la vellesa, de la calma”. Calma, tranquil·litat de l’ànim, ho hem repetit, són ingredients de la felicitat.

BUSCAR ESTÍMULS. Aquest és un camí de creació, que condueix a l’oportunitat de trobar, en un futur, la manera de relacionar-se amb el món i amb els altres com un ésser més complet. Anem a poc a poc i posem en dubte una vegada més les receptes estoiques de tan fàcil consol. Envellir és dur, una comença a saber-ho quan ja hi està ficada.

Encara que tendim a confondre’ns al pensar en un envelliment turmentat per la por de la mort cada vegada més pròxima, el cert és que la càrrega més dura de suportar és la d’envellir i no la de morir. Costa més l’antesala que el final perquè, en definitiva, això que anomenem una bona mort dependrà molt del que hagi estat passant abans que la Parca se’ns emporti definitivament.

Molts filòsofs han posat l’accent en la idea que la saviesa consisteix a meditar sobre la vida, no sobre la mort, que no depèn de nosaltres. Però envellir implica deixar de veure la vida com un projecte, la sensació predominant és més aviat que el projecte vital s’ha acabat i que només queda aprofitar-ne els serrells, si és que queda algun serrell estimulant. Per a alguns aquesta continuïtat és agradable i, si no hi ha limitacions intel·lectuals fortes, un alleugeriment de la rutina que acompanya l’obligació laboral. Quan l’exercici  intel·lectual ha sigut intens, els filòsofs l’encerten: llegir, escriure, pensar, passejar són activitats solitàries en les quals l’home lliure se sent amb llibertat.

Per això cal haver acumulat recursos que permetin abordar aquests projectes. El gust per la lectura no s’adquireix a una edat avançada. Qui arriba a vell sense haver assaborit molts llibres, difícilment acudirà a la recerca de les lectures encara pendents o de relectures atractives.

NEGOCI OCULT. Sol dir-se que les dones envelleixen millor que els homes, amb menys melancolia i més expectatives. Que fins i tot la jubilació les afecta menys que a alguns homes que s’ensorren al trobar- se amb massa temps per davant sense saber com omplir-lo. Certament, les dones han sigut més polivalents i tenen a l’abast més Mitjans per omplir el temps, que l’home que només es va esforçar a ser metge, advocat o empresari.

L’augment de l’expectativa de vida s’ha convertit en un problema a diferents nivells. Tant l’estat de benestar, que ha de protegir els més desvalguts, com l’economia de mercat, que aprofita qualsevol ocasió per crear   necessitats, estan introduint la idea d’un envelliment actiu, amb l’oferta d’una infinitat d’oportunitats per començar a viure de nou a partir de la jubilació. Des de matricular-se a la universitat i cursar els estudis que un sempre va voler fer, fins a posar a disposició de les anomenades classes passives, un ventall de viatges i excursions per als quals tampoc hi va haver temps en els anys més actius.

Tant l’estat com el mercat s’esforcen a treure partit d’aquesta necessària recerca d’ocasions de felicitat que al final de la vida va tenint menys agafadors. El mercat esprem el subjecte amb la promesa de satisfer el seu últim desig. Els governs veuen en la gent gran uns electors actius als quals s’ha de mimar.

No ens enganyem. Per més que ens esforcem en l’art d’envellir, l’envelliment estarà ple d’amargors.

És l’edat més rebutjada, assenyala Aurelio Arteta, no sense amargura, en el seu últim llibre: A fin de cuentas. Nuevo cuaderno de la vejez.

És, diu, “l’etapa més miserable de la nostra vida”, que avergonyeix i amenaça per les seves limitacions.

Un s’adona que ha deixat de ser contemporani, escriu Jean Améry, sent estranyesa davant de si mateix, soledat, distància, incomprensió; es veu incapaç, inútil i insà.

 

Victòria Camps
Catedràtica de Filosofia Moral i Política.
Presidenta de la Fundació Víctor Grífols.
Fragment del llibre La búsqueda de la felicidad