"És important que les persones tinguin un acompanyament afectiu, que se sentin estimats i acompanyats fins al final."

En el marc del programa de benestar de la Fundació Mémora, explorem com les teràpies assistides amb animals poden transformar vides. En aquesta entrevista, conversem amb María Concepción Álvarez Seco.

En el marc del programa de benestar de la Fundació Mémora, explorem com les teràpies assistides amb animals poden transformar vides. En aquesta entrevista, conversem amb María Concepción Álvarez Seco, mestra, psicopedagoga i tècnica en modificació de conducta i en intervencions assistides amb gossos. Des de la seva experiència a l’Associació Vallisoletana d’Afectats pel Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (AVATDAH), així com en residències de gent gran, centres ocupacionals i centres d’educació especial a Valladolid, ens comparteix com el vincle amb els animals pot ser una eina terapèutica i educativa molt poderosa.

A què et dediques professionalment?
Principalment soc mestra i psicopedagoga.
Dins de cada centre desenvolupo una funció diferent.
A AVATDAH m’encarrego de valorar les necessitats de les famílies que arriben noves i de la intervenció específica en l’àmbit emocional i conductual, així com de la mediació familiar i de la direcció i desenvolupament de programes de formació per al professorat, sensibilització i altres tallers més específics.
A la resta de centres —residències, escoles i centres ocupacionals— dissenyo, dirigeixo, coordino i imparteixo programes d’intervencions assistides amb gossos formats i acreditats com a gossos d’assistència, basats en les necessitats concretes de cada centre i adaptant-ne l’estructura, el contingut i la metodologia a les característiques dels usuaris.

Quins són els dos reptes professionals més importants que tens actualment?
D’una banda, la posada en marxa de l’Associació d’Intervencions Assistides amb Gossos A Paso Peludo (en procés de tramitació).
Fa anys que oferim serveis d’intervencions assistides amb gossos a un nombre considerable de centres, i la nostra intenció és arribar encara a més persones.
D’altra banda, continuar satisfent la necessitat d’aprenentatge continu que generen els nous reptes diaris i seguir desenvolupant-me professionalment per poder oferir serveis el més complets possible que donin resposta a la diversitat de les persones amb qui treballo.

Professionalment parlant, quin és el teu pitjor record?
És difícil triar un pitjor record perquè considero que totes les situacions ens brinden una nova oportunitat d’aprenentatge, però suposo que la situació derivada de la pandèmia de la COVID-19.
No només per la gran quantitat de pèrdues i riscos que va comportar, sinó per veure com ha afectat la manera de relacionar-se de tantes persones, independentment de l’edat. Crec que la trista i distant empremta en les relacions socials encara és molt palpable, i sospito que en algunes persones no desapareixerà mai. Entenc que encara ens queda molt per recuperar i sanar en aquest sentit.

I el millor record professional?
Tots els petits gestos d’agraïment diaris, tant dels més petits com dels nostres grans o de les famílies, els avenços dins d’un procés d’intervenció, els moments de lucidesa...
D’entre tots, destacaria una dona molt gran amb un nivell de deteriorament cognitiu molt avançat. Quan arribàvem a la seva unitat de convivència dins la residència, només repetia les mateixes paraules: “iaieta”, “ai, la meva iaieta”, per molt que diverses persones (professionals i familiars) intentessin reconduir-la cap a un intercanvi comunicatiu productiu.
Després d’observar el funcionament, vaig apropar el gos i el vaig posar damunt la taula perquè estigués a la mateixa alçada que ella, tenint en compte l’ús de la seva cadira de rodes. Llavors va començar a acariciar el gos, la seva mirada es va centrar i va començar a dir: “iaieta, la meva iaieta tenia un gos...”. A partir d’aquí, en un parell de minuts, es va produir una conversa fluida, conscient i centrada.
Vam aconseguir mantenir aquesta interacció en les sessions consecutives al centre, cada vegada aconseguíem centrar-la més ràpidament i les converses es desenvolupaven més. Fins i tot vam aconseguir ubicar-nos temporalment gràcies a la periodicitat de les visites.
Tant la seva rebuda quan ens veia arribar —“home, ja heu vingut amb aquest gos que m’estima tant”— com el somriure que tenia, la interacció i l’agraïment del seu fill són fets que encara em posen la pell de gallina i m’omplen de satisfacció i tendresa.

En el procés final de vida de les persones, què et sembla més important?
Indubtablement, la qualitat de vida en tots els seus aspectes. Que les persones tinguin un acompanyament afectiu, que se sentin estimades i acompanyades fins al final. Igualment, un acompanyament professional, responsable i competent que minimitzi el seu dolor, la sensació de desànim i que proporcioni tot allò que pugui facilitar la seva darrera etapa vital.

Estar al costat de les persones que pateixen o moren, què aporta (als pacients i a les seves famílies)?
Aquest acompanyament aporta tranquil·litat, serenitat i molt d’afecte. És complex pel procés en si mateix, però és una cosa que tots recordem quan ens enfrontem a aquest moment. Tots recordem qui va estar al nostre costat en aquell moment.

Com afrontes la mort?
Com una part vital. Suposo que, per haver-m’hi enfrontat des de molt jove amb la mort de diverses persones del meu entorn, tant joves com grans.
Quan veus marxar amics, familiars i coneguts des d’edats primerenques i vius aquest procés acompanyada i amb naturalitat, sense tabús i sent partícip del procés, comprens que només estem de pas, que tenim una estada més curta o més llarga i que, per això, hem d’intentar aprofitar al màxim el camí.

Ens pots recomanar un llibre?
Qualsevol de Carlos Ruiz Zafón. Diria L’ombra del vent perquè va ser el primer que em va captivar des de molt jove, però qualsevol dels seus llibres és un autèntic plaer.

Música i pel·lícula preferida?
Rap, rock, drum & bass, relaxant, electrònica... suposo que tan variada com els moments per escoltar-la i la sensació que tinguis en aquell moment. Gairebé qualsevol estil excepte música comercial i reggaeton.
No podria triar entre Ghost i El diari de Noa, ni tampoc dir quina he vist més vegades.