"El més transformador ha estat parlar-ne. Quan les famílies vam trencar el silenci, la societat va començar a escoltar."

En aquesta entrevista parlem amb la Cecilia Borrás, Psicòloga, mare supervivent de suïcidi i presidenta-fundadora de DSAS, que nes ajuda a entendre el canvi en l'abordatge sobre el fenomen del suïcidi en el nostre entorn en els últims anys.

Com descriuries el canvi en l'abordatge del suïcidi en els darrers anys?
Hem passat de viure el suïcidi en silenci i amb tabú a començar-ne a parlar obertament. Les institucions han creat plans i protocols, i la societat cada cop està més disposada a escoltar. Per a mi, com a mare supervivent, el gran canvi és veure que avui ja no estem tan sols com abans.
 

Com valoraries la davallada en el número de suïcidis dels últims anys, té a veure amb el pla? I la millora de l’assistència telefònica?
És una bona notícia, tot i que el descens és petit. Els plans i les línies telefòniques de prevenció del suïcidi  han ajudat, però encara hi ha molta feina a fer. El fet que més persones truquin abans d’un intent indica que estem trencant murs de silenci.
 

Quin paper han tingut el pla i serveis com l’assistència telefònica en aquest descens?
Han estat eines clau: els telèfons donen contenció immediata i el pla ha posat en marxa protocols a hospitals i escoles. Però sense més recursos i continuïtat, aquests avenços poden quedar-se curts.
 

Quins són els principals desafiaments que afronta el sistema de salut mental actualment?
Llistes d’espera massa llargues, manca de professionals i desigualtat territorial. A més, encara cal un canvi cultural: entendre el suïcidi no només com un problema mèdic, sinó també social i comunitari.
 

Creus que les xarxes socials poden ser una eina útil per a la prevenció del suïcidi? Com?
Sí, poden difondre informació fiable, crear xarxes de suport i donar visibilitat a testimonis que ajuden. Però també tenen riscos: ciberassetjament, pressió social i continguts nocius. Per això cal educació digital i responsabilitat de les plataformes.
 

Com pot un/a professional de la salut actuar de forma preventiva quan detecta risc de suïcidi en una persona atesa?
Escoltant sense jutjar, preguntant directament si hi ha pensaments de suïcidi, validant el dolor i activant recursos. El més preventiu és establir una conversa segura i fer un pla conjunt per protegir la persona.
 

Quin paper juga DSAS en la formació o sensibilització dels professionals sanitaris en matèria de suïcidi i dol?
A DSAS oferim formacions i testimonis en primera persona. Ajudem els professionals a entendre què significa acompanyar una família en un dol per suïcidi i a veure que parlar i escoltar és també fer prevenció amb les persones supervivents.
 

Des de la teva experiència personal i professional, què t’ha semblat més transformador en la lluita contra el suïcidi?
El més transformador ha estat parlar-ne. Quan les famílies vam trencar el silenci, la societat va començar a escoltar. Això ha obert camins a la prevenció i a la creació d’associacions com la nostra.
 

Cada cop més persones busquen ajuda abans d’un intent. Què ens indica aquest canvi de comportament?
És un signe d’esperança. Vol dir que els missatges de prevenció arriben i que la societat ja no jutja tant. Buscar ajuda és un acte de valentia i mostra que les persones volen viure.
 

Com pot la societat contribuir a trencar l'estigma que envolta el suïcidi?
Parlant-ne sense por i amb respecte. No amagant-ho ni jutjant-ho. Els mitjans, les escoles i les famílies tenim la responsabilitat de naturalitzar la conversa i escoltar sense prejudicis.
 

Quins aspectes podries anomenar que queden pendents en l’acompanyament després d’un primer intent?
Encara falta continuïtat en el seguiment psicològic i social. Moltes persones surten de l’hospital sense prou suport. I també cal incloure més les famílies, perquè són part essencial en la recuperació.