Àrea Professional

"Poder escoltar el temps que necessiti cada persona és un privilegi"

Parlem amb Ana Farré, treballadora social a l’Hospital Sociosanitari de L’Hospitalet i desenvolupa la seva tasca diària dins el servei de cures pal·liatives.  
 
Quins són els dos reptes professionals més importants que tens en aquests moments?
En primer lloc, realitzar més formació i el segon repte és la investigació.
 
Professionalment parlant, quin és el teu pitjor record?
La soledat. Va morir un pacient amb demència avançada, no estava tutelat, i vaig haver de realitzar les gestions del funeral perquè ell no tenia família ni amistats. Em va semblar molt trist que no hi hagués ningú que pogués escollir el que ell hagués preferit i em vaig veure escollint per ell el seu enterrament.
Això va ser al principi de començar a treballar com a treballadora social al Sociosanitari i encara no es tenia present el treball en equip en matèria de la Planificació de decisions anticipades.
 
Com a treballadora social, què és el que més t’omple del dia a dia professional?
El poder sentir que ets d’ajuda per l’altre, moltes famílies i pacients et donen les gràcies pel fet d’escoltar i comprendre pel que estan passant. Estem en un moment de deshumanització generalitzada, el poder fer tot el que està en les teves mans per poder alleugerar l’angoixa en moments de crisis, són accions que tant el malalt com la família ho agraeixen i t’omplen com a professional i com a persona.
 
A vegades pensem només en recursos, quan sabem que els recursos són escassos, però son moltes les accions que podem fer per ajudar. Per exemple, poder escoltar el temps que necessiti cada pacient i cada família és un privilegi que no tots els professionals tenen com a prioritat.
 
En el procés de final de vida, què et sembla més important?
Poder escollir lliurament en cada moment el teu procés amb dignitat, els teus tractaments, on vols estar (si a casa o ingressat), a qui vols fer partícep, tenir solucionats els temes econòmics/administratius, estar amb les persones que realment t’importen... no deixar res pendent per dir. En definitiva, poder acomiadar-te per marxar tranquil. 
 
Estar a prop de persones que pateixen o moren, què t’aporta?
En primer lloc, pensar en la mort i ser conscient de la meva pròpia mort o de la mort i el patiment del meus familiars i amistats. És un aprenentatge constant i una lliçó de vida. Em fa ser conscient del temps i de com l’he d’aprofitar, per que no sempre hi ha un demà. Crec que ara intento ser conscient de no deixar coses per dir a les persones que estimo. Tot i així em queden pendents de fer coses legals com realitzar les voluntats anticipades (tot i que tinc dit a familiars i amics com vull que sigui el meu final, però no ho realitzat de forma escrita).
 
Ens  pots recomanar un bon llibre?
Instrumental de James Rhodes.
 
Música i pel·lícula preferida?
Memorias de África.