Àrea Professional

Mireia Boixadera, Directora de el Servei d'Atenció Primària Litoral

Mireia Boixadera és infermera d'atenció primària, i des de fa 4 anys i mig és la directora de el Servei d'Atenció Primària Litoral a la Gerència Territorial de Barcelona de l'Institut Català de la Salut.

1. A què et dediques professionalment?

El meu dia a dia és en l’entorn de l’atenció primària i comunitària treballant per la millora contínua de la qualitat assistencial, per disposar d’un primer nivell d’atenció accessible, segur, equitatiu, centrat amb la persona i a la vegada vetllant per la cura dels professionals que hi treballen. També ens ocupem i preocupem per millorar l’engranatge de relacions i projectes assistencials amb altres nivells assistencials del territori, concretament dels Districtes de Ciutat Vella, Sant Martí i La Mina.

2. Quin són els dos reptes professionals més important que tens en aquests moments?

Seguir treballant per enfortir l’atenció primària i comunitària. Necessitem un primer nivell assistencial fort perquè és la millor eina per aconseguir un enfoc proactiu de salut, un model sanitari sostenible i universal. Hem de treballar pel reconeixement de la cartera de serveis que s’ha anat ampliant, en moltes ocasions sense recursos addicionals, i que té el seu sentit que estigui a prop de la comunitat però amb els recursos humans i tecnològics necessaris. El futur és l’atenció comunitària però també l’augment de la resolució clínica a primària amb la tecnologia i competència necessària i l’enfortiment de l’atenció a la complexitat i cronicitat al domicili. Per tot això són necessaris el desenvolupament i reconeixement competencial a màxims de tots els actors que hi treballem, des de l’administratiu sanitari, les tècniques de cures auxiliars d’infermeria, les infermeres, les treballadores socials, les pediatres, les odontòlogues i les metgesses de família i aquelles altres disciplines que comencen a formar part dels equips d’atenció primària com les fisioterapeutes. I parlo en femení perquè majoritàriament els col·lectius de la salut s’han anat feminitzant i la demografia de les professions així ho recull.

Per altra banda, un altre gran repte ara mateix és formar part del grup SOM GARANTIA que es presenta a les properes eleccions al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona el proper 24 de febrer de 2020. Tenim reptes importants que volem treballar per fer un COIB fort, renovat i proper que vetlli per exemple per apropar-nos a la mitjana d’infermeres per habitant que té Europa, ja que ara mateix estem a la cua i això provoca omissió de cures, que treballi per fer visible la nostra competència i autonomia professional a la societat catalana, per abanderar l’educació en la prevenció i la salutogènesi i posicionar el lideratge infermer en la necessària reforma de l’atenció primària i a la resta de dispositius assistencials. Per altra banda, treballar pel reconeixement de les especialitats ja disponibles i desenvolupar les que falten i garantir el total desenvolupament del decret de prescripció infermera.

La coincidència és que el 2020 ha estat declarat per l’OMS i el Consell Internacional d’Infermeres com l’any de les infermeres, amb el moviment Nursing Now; és per tant, un gran moment per a la nostra professió, i també ho ha de ser pel nostre Col·legi Professional.

3. Professionalment parlant , quin es el teu pitjor record?

La tarda del 17 d’agost del 2017 a Barcelona. Com cada estiu l’agost és un mes de feina per mi perquè a casa fem les vacances entre juliol i setembre i estava de guàrdia de la Gerència. Va ser molt i molt colpidora aquella vivència perquè al passar a Ciutat Vella, varis dels nostres CAP es van veure afectats tant pels ferits que hi arribaven com per la situació de pànic que es va viure les hores següents; sobretot va ser al CAP Raval Nord que al trobar-se al bell mig del Raval i corrent el rumor de que com a mínim un dels terroristes havia fugit cap a aquella direcció va veure afectats fins al punt de que vam tancar el centre amb els professionals a dins per seguretat i fins a la nit amb l’autorització dels Mossos vam poder deixar sortir tothom. El mòbil aquella tarda bullia i els ulls no donaven crèdit a assimilar totes les imatges que estaven arribant, tots els whatsapp que rebíem, les trucades de companys que estant de vacances i sabent que estava de guàrdia i sent just a Litoral on havia passat, no deixaven de trucar. Varen ser dies molt intensos de jornades maratonianes i sobretot aquella tristor i buidor i el silenci esfereïdor quan travessava la Rambla cada matí per arribar al CAP Drassanes, que és on treballo.

Recordo que dies després una de les meves companyes que tornava de vacances em va dir que aquestes vivències, que esdevenen xocs emocionals, passen factura. Factura no, però al preguntar-me pel pitjor record, no ho he dubtat ni un moment que era aquest. Tanmateix com tot a la vida, sempre en sorgeixen aprenentatges i punts de millora i d’aquella experiència en vàrem aprendre tots i ara fruit de l’esforç i compromís de tots els nivells assistencials de primària, hospitalària, extrahospitalària i transport sanitari, disposem de protocols d’actuació consensuats i transversals per casos d’incidents de múltiples víctimes com el del fatídic agost.

4. El teu gran èxit?

La meva família que estimo amb bogeria. Són el perquè de tot plegat!

I el segon èxit és el de ser molt feliç treballant i passant-m’ho bé fent el que faig cada dia, en l’entorn que desitjava fer-ho quan estudiava i que gràcies a molt bona gent que m’he anat trobant en el camí i treballant dia rere dia, m’ha permès formar part d’un equip de persones molt i molt compromeses i competents; tot un privilegi.

Les professionals que treballem a Litoral tenim un fort sentiment de pertinença amb el territori i amb la gent que hi viu perquè compartim el compromís per la defensa en moltes ocasions de condicions de vida dignes, espais necessaris per la comunitat, entorns i espais reservats per la salut, tots ells drets fonamentals que no sempre és tant obvi disposar-ne; un clar exemple ha estat, el CAP Raval Nord i la batalla, ara ja es pot dir així perquè ha acabat bé, per disposar d’un centre d’atenció primària que la comunitat es mereix. En aquest cas, van ser les professionals les que van fer de primer altaveu de les penoses condicions en què treballaven i de les mancances que el centre tenia a nivell d’accessibilitat a la comunitat. Elles i ells amb la comunitat han fet l’aliança per reclamar un espai digne i just. Raval ja el tenim encaminat, ara seguirem batallant pel nou CAP del Gòtic, la Pau, etc.

5. En el procés final de la vida de les persones, què et sembla més important?

Sense dubte l’acompanyament i les mesures de confort que han de rebre les persones i el suport a les seves famílies. Considero important que la persona que arriba al final de la seva vida hagi pogut tenir l’espai per pensar i deliberar amb la seva família i l’equip sanitari de referència, sobre com voldria ser atès, sobre qui voldria que l’acompanyés i quines necessitats vol que se li cobreixin. Aquests desitjos, valors i creences i les instruccions concretes s’han de recollir en un pla de decisions anticipades i si s’escau en un document de voluntats anticipades. La mort és un moment que forma part de tot el procés de la vida i que cal preparar-lo bé. Com a professionals, hem d’estar preparats perquè la bona mort és un dret que els ciutadans tenen reconegut en la carta de drets i deures.

6. Què la infermera estigui a prop de persones que pateixen, o moren què els hi aporta (als pacients)?

La infermeria és una professió humanista que sempre ha vetllat per una concepció holística de les persones, famílies i comunitats. Ens hem format curricularment en relació d’ajuda , counseling i en habilitats comunicatives. Alhora assignatures com ètica i bioètica han ocupat i ocupen moltes hores del grau i són disciplines que les infermeres hem volgut aprofundir en mestratges, postgraus i ara ja en doctorats. El nostre valor és ser-hi sempre, la continuïtat i la longitudinalitat de l’atenció, per tant la confluència entre aquestes competències i l’expertesa clínica, aporten a les persones que atenem la cobertura de les necessitats en situacions de patiment i final de vida. La infermera ha de ser garant de la cobertura de necessitats bàsiques i l’atenció dels aspectes psicològics i ètics durant el procés, però sobretot ha de ser garant de les necessitats essencials com la dignitat, l’espiritualitat, l’afecte i l’autonomia fins al darrer moment.

7. Ens pots recomanar un bon llibre?

Us en recomano sis! Es tracta de la Sèrie Bergman, 6 volums de novel.la negra escrits pels suecs Hjorth & Rossenfeldt sobre els casos i vida d’un psicòleg criminalista cínic i arrogant però en el fons molt feble, que em van atrapar des del primer moment. El primer llibre Secrets Imperfecte es va editar el 2016 i ja anem pel sisè. És un disfrutar llegir-los i rellegir-los.

8. Música i pel·lícula preferida?

Em quedaria amb quatre cançons d’estils ben diferents, Where the streets have no name d’U2, Agafant l’horitzó de Txarango per tot el que significa ara i aquí , Camins de Sopa de Cabra i la pell de gallina que cada vegada sento quan escolto Nessun Dorma.

I de pel·lícules en tinc dues i curiosament dirigides pel mateix director, Clint Eastwood. La primera és Els Ponts de Madison perquè forma part de la meva història personal. La segona és Invictus, perquè relata a través d’un magnífic guió la resiliència, el perdó, la superació, i el lideratge ferm i alhora respectuós de Nelson Mandela quan esdevé president del seu país, després de passar anys a la presó. Aquesta història em va atrapar perquè gira al voltant d’un missatge de superació i de cerca d’un objectiu molt ambiciós, que serà guanyar la copa del món de rugby amb la selecció sud-africana, i de com tot aquest procés serveix per unir tot un país.

En Jordi i la Queralt, els meus fills, són waterpolistes; aquest és un esport molt sacrificat i que requereix treball personal (i ara també familiar), determinació i molt compromís amb l’equip; aquesta pel·lícula ens ha ajudat a educar-los, tant en l’esport, com en la vida.