Àrea Professional

“L’èxit a la vida no és el que aconsegueixes, sinó el que superes”

Entrevistem a Carme Berbís, infermera assistencial de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona (hj23). En aquests moments es dedica a donar suport als professionals d’infermeria en el registre dels diferents aplicatius informàtics que s’utilitzen a l’hospital. També és professora associada de la Universitat Rovira i Virgili.
 
Quins són els dos reptes professionals més importants que tens en aquests moments?
Primer que tot, seguir treballant amb els professionals d’urgències amb la finalitat de millorar l’atenció de les famílies que viuen una situació de pèrdua. És important millorar la nostra pràctica clínica en aquestes situacions, oferint cures d’infermeria que garanteixin una millor qualitat assistencial a aquestes persones i que ajudin en l’elaboració d’un dol saludable.
En segon lloc, seguir apostant per la recerca d’infermeria, permetent adquirir nous coneixements, transferir-los a altres professionals, i aconseguir un impacte social, fent visible la contribució d’aquesta recerca a la societat i així millorar la salut de les persones.
 
Professionalment parlant, quin és el teu pitjor record?
No puc identificar cap cas en concret. Totes les situacions tràgiques on existeix un patiment de les persones, produeixen una gran càrrega emocional que vas aprenent a gestionar a mida que adquireixes més expertesa. Tot i així, moltes  vegades la persona s’imposa  al professional, i fa que segueixis essent vulnerable davant d’algunes  tragèdies, tals com la mort d’una persona jove o un nen.
 
El teu gran èxit, el millor record?
Tinc molts records bonics... cada dia que he treballat i he aconseguit cuidar com jo he volgut, quan tot l’equip multidisciplinar ens hem unit per aconseguir un objectiu comú, quan les persones que he atès han estat satisfetes per l’atenció rebuda, quan he pogut implicar-me i oferir una atenció integral a aquesta persona i família... és quan he marxat a casa, sentin-me orgullosa de la meva professió. 
Hi ha una frase que m’agrada molt i és: “L’èxit a la vida no és el que aconsegueixes, sinó el que superes”. En aquest sentit, encara que sovint els professionals ens sentim envoltats per dificultats que ens impedeixen cuidar com nosaltres voldríem, el fet de resoldre problemes contínuament, d’atendre a les necessitats físiques, psicoemocionals i socials de la persona,  fa  que percebi les nostres intervencions sovint com a petits “èxits” en la nostra  pràctica clínica.
 
En el procés final de la vida, què et sembla més important?
Poder atendre i acompanyar a la persona en situació de final de vida i a la seva família, durant tot el procés: pre-mortem, intra-mortem i post-mortem. Hem de facilitar que el pacient mori dignament, sense dolor, alleujant els símptomes,  en un entorn adequat que li permeti a ell i a la família parlar, acomiadar-se, expressar emocions, informar, resoldre dubtes, facilitar la presa de decisions espirituals... tot i més és important per tots els actors: pacient, família i professionals.
 
Estar a prop de persones que pateixen o moren què t’aporta?
Em fa créixer personalment i professionalment. L’experiència professional en aquestes situacions, viscuda amb empatia, em fa més conscient de la necessitat de cuidar a les persones que viuen una situació de mort, donant sentit un cop més a la importància que té la meva professió per millorar la salut de les persones. Per altra banda, també em fa reflexionar sobre el com m’agradaria morir a mi, quines persones voldria que m’atenguessin i com voldria que m’ho fessin... La nostra societat viu molt d’esquenes a la mort, i és un luxe ser infermera perquè t’ofereix, entre altres coses, l’oportunitat d’aprendre a gestionar les emocions que apareixen quan  vius aquests tipus de situacions.
 
Ens pots recomanar un bon llibre?
Un llibre que m’agrada molt, relacionat amb aquesta temàtica és “La rueda de la vida” de la Dra Elisabeth Kübler-Ross, que és el testimoni personal d’una dona que creia en el poder d’un amor incondicional capaç de guiar-nos quan abandonem aquest mon. I un altre llibre que m’agrada molt és “L’ombra del vent”.
 
Música i pel·lícula preferida? 
M’agrada molt escoltar la música de Ludovico Eunaldi. Com a pel·lícula preferida anomenaria  “Ghost” i “El silenci dels anells”.