Àrea Professional

“La compassió i l’atenció tenen poder multiplicador”

Els pal·liatius són essencials per tenir una mort en pau. La seva funció és essencial per evitar el patiment i un símptoma de progrés social. Julio Gómez és el metge pal·liativista de l’Hospital Sant Joan de Déu de Santurtzi (Biscaia), des de fa 15 anys i un dels referents en la matèria. A més de la seva feina mèdica, ha realitzat una gran pedagogia, com demostra la publicació, a Plataforma Editorial, dels llibres Cuidar siempre es posible i La hora de la verdad. Los asuntos que no debes dejar pendientes. Parlem amb ell.

-¿D’on sorgeix el seu interès pels pal·liatius?
-J. G.: No és habitual plantejar-se durant la carrera que et dedicaràs a cuidar el final de vida de les persones. Som fruit del nostre recorregut vital, ja que sent estudiant de medicina, vaig començar a col·laborar, fa 27 anys, com a voluntari en un centre de malalts de sida. Aquella experiència em va marcar: tractar amb joves toxicòmans que morien va modificar la meva manera de veure la vida. A més a més, vaig viure cinc anys a l’Equador, i després de treballar en un context on les persones morien per causes escandaloses, vaig descobrir una medicina basada en la proximitat. Després de totes aquestes experiències, al tornar a Espanya, em vaig adonar que volia dedicar-me a l’etapa del final de vida.

-¿Com ha de ser un bon metge?
-J. G.: En la medicina l’important han de ser les persones. Els coneixements científics són importants, però si no hi ha un vincle amb el pacient, aquests coneixements queden buits. El metge és un humanista. Per això, en la meva opinió, el mecanisme de selecció d’accés a la carrera ens està privant de bons metges. S’exigeix una nota altíssima, i tant les proves d’accés, com la matèria de la carrera, es basen en la intel·ligència lògica i racional. Moltes persones amb vocació queden fora; persones amb un gran domini de la intel·ligència emocional i la comunicació, que són vitals per ser un bon metge.

-¿Què ha après de treballar en pal·liatius?
-J. G.: Treballar en pal·liatius m’ha ensenyat a estimar la vida. Quan estàs a prop de la mort diàriament, t’adones del valor que té viure. Coses senzilles com poder fer una abraçada són enormes. A més a més, aprenc cada dia. Les persones més fràgils i vulnerables em donen molt, m’ajuden cada dia, i em sento privilegiat. Per això estimo la vida i la visc amb intensitat, i, quan arribi el final, com diu Woody Allen, vull que la mort m’atrapi ben viu.

-¿S’acostuma un a la mort?
-J. G.: S’accepta que la mort és part de la vida. És aquí i l’acceptem. Tant la nostra, com també la dels altres. Separar-se dels altres és molt dolorós, però s’ha d’aprendre a deixar marxar les persones.

-¿Què sent després d’un dia dur?
-J. G.: No m’agrada dir que hi ha dies durs. N’hi ha d’intensos. Amb situacions molt dramàtiques, on no hi cap més dolor. Dies en què és necessari parar al final de la jornada, prendre consciència i analitzar el que ha passat. Veure el que es mou dins meu. Demanar ajuda a un company, si és necessari. Però també, moltes vegades sents una gran satisfacció, quan les persones han mort tranquil·les i en pau. Quan s’han pogut acomiadar amb una abraçada i agraïdes. És una gran riquesa.

-¿És possible desconnectar?
-J. G.: És necessari. I qui no desconnecta té un problema. Per això, és important, a més de tenir coneixements o tecnologia, viure una vida intensa i plena. Amb la família, amb els amics, envair-se d’altres idees. No tot ha de començar i acabar en l’espai de treball, perquè sinó sempre pensaràs en això i això t’ho farà passar molt malament. En el meu cas, desconnecto també amb la música i el cine, que són els meus grans hobbies.

-¿Per què els pal·liatius són importants?
-J. G.: Són un dret humà. Una societat que no els respecta, no és una societat civilitzada. En aquest sentit, estem treballant en les ciutats compassives i cuidadores, on es fa pedagogia sobre la mort. Volem que es parli amb naturalitat de la malaltia, del dol i de la mort, perquè tota la comunitat se senti implicada amb els seus veïns més fràgils i aconseguir barris més cohesionats i humans.

-Parli’ns més de les ciutats compassives.
-J. G.: Es tracta d’una experiència original de l’estat de Kerala, a l’Índia, on es va promoure la implicació activa dels veïns. Està demostrat que les persones en processos finals de vida, només passen el 5% del seu temps amb professionals sociosanitaris. El 95% restant l’han de passar sols, o, en el millor dels casos, amb les seves famílies. Perquè aquest temps sigui de qualitat, necessitem implicació de comunitat i institucions.

-¿Com valora la seva implementació a Santurtzi?
-J. G.: Hi ha una gran implicació de les entitats de la ciutat, com demostren les més de 400 persones que han participat en les sessions de sensibilització. Estem treballant en una segona fase, on ja entrarem en la formació i intervenció. A més, hem suscitat l’interès d’altres municipis que volen sumar-se a l’experiència. La compassió i l’atenció tenen un poder multiplicador.

-Va publicar el llibre La hora de la verdad. Los asuntos que no debes dejar pendientes.
-J. G.: Hi ha cinc converses importants abans de morir. O per incloure en el dol: perdonar, demanar perdó, donar les gràcies, dir t’estimo i dir adeu.

-¿Falta pedagogia sobre la mort?
-J. G.: És un tabú i no se’n parla. Està apartada: als tanatoris, als hospitals. No forma part de la quotidianitat. Llavors, quan s’acosta agafa per sorpresa. Per això, se n’ha de parlar. Perquè sempre arriba. La mort fa mal, però ens hem d’alegrar que sigui així, perquè això dona valor al que s’ha viscut. Hem de pensar que és una alegria que faci mal, perquè és molt gran el que deixem. Hem de recuperar la mort com un tema normal i superar el tabú.

-¿Com s’imagina la seva mort?
-J. G.: Sempre dic que m’agrada ser educat i que espero tenir temps d’acomiadar-me, per això no vull una mort sobtada. M’agradaria estar a casa meva, ser atès amb pal·liatius i no ser una gran càrrega per als meus familiars. Així ho he deixat en el meu document de voluntats anticipades. De fet, quan algun familiar ha estat en una fase de malaltia avançada, li dic que prenc apunts per fer-ho tan bé com ell. No obstant, encara que puc teoritzar sobre com serà la meva mort, en el seu moment, hauré d’afrontar-la com tothom.