Àrea Professional

"Jo li vaig donar la vida i jo havia de donar-li seguretat en el seu últim sospir"

Conversem amb Marisa Peña, treballadora social en el centre sociosanitari de la Fundació Sant Andreu Salut de Manresa des de fa 12 anys. Des de fa dos anys, sés tutora del Màster de Treball social sanitari de la UOC i professora col.laboradora.

Quins son els dos reptes professionals més importants que tens en aquests moments?
Finalitzar un estudi que estic realitzant sobre la importància dels factors socials en els re-ingressos en les unitats de psicogeriatria (més conegudes com unitats de demències). I continuar i millorar com a tutora i professora col·laboradora del Màster en Treball social sanitari de la UOC.

Professionalment parlant, quin és el teu pitjor record?
El meu pitjor record se situa en la meva etapa com a treballadora social sanitària del PADES amb el cas d’una noia de 24 anys en situació final de vida.

Era una noia colombiana, amb un aspecte angelical i unes ganes de viure immenses. Estava casada amb un noi de 25 anys, també colombià, diagnosticat d’esquizofrènia. Tenien tota la família a Colòmbia i cada vegada que la noia empitjorava, el noi feia un brot, es ficaven tots dos al llit i es podien passar dies, sense ni menjar. Estaven espantats, necessitaven de molta ajuda i molt carinyo. Ella va estar un temps tancada en la negació i en la creença de que es salvaria, ell cada vegada que aconseguia parlar amb mi a soles, em deia que quan ella es morís, ell es suïcidaria.

Va ésser un cas bonic, perquè després de moltíssimes gestions, vam aconseguir que la mare d’ell pogués venir a cuidar-los en l’etapa final. Quan ella va morir, vaig veure lo injusta i dura que pot ser la vida; però també vaig veure com ella, va esperar a que ell tingués a prop la seva mare i va permetre que ella marxés molt més tranquil.la.

Com a treballadora social, què és el que més t’omple del dia a dia professional?
M’omple poder ajudar a les persones, saber que realitzo una feina útil per les persones, que aporto benestar, seguretat, acompanyament… De vegades són pocs els recursos dels que disposem i ajudem a les famílies a re-inventar-se, a implicar-se en les atencions que precisen els pacients, a buscar les mil fórmules, per a que les persones malaltes i els seus cuidadors i famílies, no estiguin soles i tinguin una vida digna.

A la teva vida personal, el fet de ser treballadora social com t’ha influït en els moments d’afrontar el patiment i la mort?
El fet de viure dia a dia amb el patiment dels pacients i les seves famílies, m’ha permès ser conscient de que la vida et dona unes coses i et treu d’altres. Quan vaig haver de viure el meu patiment i mort propera, el fet d’haver viscut altres situacions com a professional, em va permetre tenir més enteresa davant la situació que es presentava, éssent conscient en tot moment del que estava passant i quin seria el desenllaç. Em va permetre identificar cada petit canvi que conduïa al final.

Quan van decidir posar la bomba de morfina, jo vaig saber que s’acabava, mentre la resta de la meva família encara pensava que es podria recuperar. Vaig entendre el llenguatge mèdic i em va permetre poder parlar amb la meva filla petita i els meus pares, explicant-los què estava passant i poder ajudar-los a suportar el nostre dolor. Després de molts anys de lluita i patiment, tot s’estava acabant i jo havia d’estar a l’alçada, no podia deixar sola a la meva princesa en aquell moment, jo li vaig donar la vida i jo havia de donar-li seguretat en el seu últim sospir.

El fet d’haver viscut altres morts em va permetre esperar-la amb amarga calma, i a acceptar el meu dolor, essent conscient del que em dolia deixar marxar a la persona que més he estimat en la meva vida.

En el procés de final de vida, què et sembla més important? 
L’acompanyament dels professionals, les explicacions clares i simples, el sentir que no estàs sol, però sobretot, veure que el teu familiar no pateix.

Estar a prop de persones que pateixen o moren, què t’aporta?
M’aporta benestar el fet de poder ajudar, per poc que sigui, però el poder donar una mica de consol als familiars, una mica de tranquil·litat i acompanyament, em fa sentir enormement afortunada de poder ser allà. Em fa sentir útil.

Ens pots recomanar un bon llibre?
Podria dir molts, però hi ha un llibre que m’encanta per tots els missatges que dona, seria l’Alquimista de Paulo Coelho.