Àrea Professional

"El que més m'omple és un somriure sincer d'un pacient"

Entrevistem a Carmen Ruiz, infermera des de fa 13 anys a la Clínica Molins de Rei.

Quins son els dos reptes professionals que tens en aquest moment?
Completar els meus estudis d’especialització en cures pal·liatives amb un màster i continuar amb la formació continuada que em demana el dia a dia en la meva professió.

Professionalment parlant, quin és el teu millor record?
El meu millor record  i el que va ser definitiu per decidir especialitzar-me en cures pal·liatives, va ser fa uns anys, amb el cas d’un home d’uns  55 anys .

Ens va ingressar com a PIUC per un problema respiratori. Des del primer moment  vam connectar molt bé. D’aquestes persones que no saps que tenen però que es fan estimar. Sempre estava acompanyat de la seva dona, que com ell, era una persona excepcional. Tenien 2 fills que els hi donaven molt de suport.

 Desafortunadament el seu estat va anar a pitjor de forma ràpida sense que poguéssim fer res per evitar-ho, així que el meu objectiu va ser que el temps que li restés fos en les millors condicions de qualitat de vida possible.

Cada cop que em veia sempre em deia que havia arribat el seu àngel, inclòs el dia que va morir, al entrar al meu torn vaig anar a veure’l  i em va dir que estava esperant poder acomiadar-se de mi i donar-me les gràcies per tot. Va morir dues hores després.

Tot i ser un cas molt trist, el tinc com un bon record perquè em va ensenyar molt i va ser un abans i un després en la visió de la meva carrera professional.

Com a infermera, què és el què més t’omple del dia a dia professional?
El que més m’omple és un somriure sincer d’algun dels meus pacients.  Quan dic pacient, per a mi, és un conjunt  format pel malalt i el seu entorn més proper.

Tot i no disposar de tots els recursos, anar amb presses per tenir molta feina... rebre un somriure, un petó o una abraçada és el que em dona forces per tirar endavant.

A la teva vida personal, el fet de ser professionalment infermera com t’ha influït, en els moments d’afrontar el patiment i la mort?
Conviure diàriament amb el patiment i la mort ha canviat molt la meva forma d’afrontar la meva vida i per descomptat les situacions difícils.

Quan la meva avia va tenir un ICTUS,  fa ara 11 any, vaig poder identificar la situació que teníem  i assessorar la meva família a l’hora de prendre la decisió de col·locar sedació pal·liativa. Així mateix vaig poder identificar els canvis que es produïen durant els dies que va durar la sedació, que van ser molts i molt durs, perquè estàs esperant un final que saps no serà feliç. Parlava amb els metges  i podia transmetre a la resta de la família com anava el procés de forma que ho entenguessin bé, per evitar sentiments de culpabilitat per haver decidit una sedació.

Conèixer com es tot el procés final, pel fet d’haver viscut altres morts, em va donar la possibilitat, d’expressar el meu dolor i alhora sentir-me útil i cuidar fins l’últim moment  d’una de les persones més importants de la meva vida.

En el procés de final de vida, què et sembla més important?
Restar acompanyat de les persones més importants de la teva vida. Tenir una bona qualitat de mort, sense patiment, sempre respectant els desitjos de la persona.

Penses que cal rebre més informació sobre el procés final de vida de les persones?
Definitivament sí, perquè encara et trobes amb molts tabús a l’hora de parlar de la mort. I és una realitat que tots tenim al nostre voltant i hauríem se saber com afrontar-la i identificar-la.

Estar a prop de persones que pateixen o moren, què t’aporta?
Poder cuidar de la persona que està morint i de la seva família em fa sentir útil. Poder donar alguna paraula de consol o simplement agafar una mà em fa sentir molt afortunada i estimar la meva professió.

Ens pots recomanar un llibre?
Més que un llibre, jo recomanaria alguna pel·lícula que m’ha marcat, com ara “La decisió de Anne “ o fins i tot, “Coco”, que tot i ser de dibuixos dona una visió natural de la mort.