Àrea Professional

“Cada persona viu el dol d’una manera diferent”

Abans de començar l’entrevista, Richard Lewis, familiar en dol, li diu a Teresa Cerezo, infermera referent en dol de l’Hospital General de Catalunya, que s’ha de dosificar. No pot treballar tant. La infermera li dona la raó, però confessa que no pot deixar d’atendre les urgències de les persones sigui l’hora que sigui. Ángela García, també familiar en dol, li dona les gràcies per la seva entrega incondicional. Teresa Cerezo atén pacients en processos finals de vida i familiars en dol. És l’exemple de la figura que es necessita en els serveis sanitaris. Ja no només s’ha de curar, també s’ha que cuidar. Només amb una aposta des de les institucions per la humanització del personal sanitari, Teresa podrà dosificar-se.

-Per què és important la realització d’un bon dol?
-R. L.: Hi ha un concepte equivocat sobre el dol. S’acostuma a pensar que és una cosa dolenta, però no, és tot el contrari. És un sentiment que t’acompanya quan perds algú i que has d’assimilar que formarà part de tu. La teva vida canvia i el dol es pot convertir en una cosa positiva. Segurament et porti a moments de tristesa, però aquest sentiment no ha de ser negatiu... Les coses a poc a poc s’aniran col·locant al seu lloc. El dol no es pot curar, no és una malaltia, s’incorpora a les teves circumstàncies i, com tot, té coses bones i dolentes.
-T. C.: Com diu Richard, la pena no és patològica. La tristesa ens acompanya i ens hi hem d’anar adaptant. La majoria dels dols es resolen, però s’han de fer més esforços des dels organismes públics. No hi ha gaires institucions com l’Hospital General de Catalunya que des del 2009 ha apostat per cuidar emocionalment tant els pacients com les seves famílies. Ofereix un servei gratuït i universal al qual pot accedir qualsevol persona. Es tracta d’una aposta des del vessant social perquè les necessitats d’una persona en dol són grans i s’han de cobrir. Ens deriven molts casos des de psiquiatria per problemes en el dol, això vol dir que s’ha d’atendre perquè pot acabar generant malalties orgàniques i psíquiques com la depressió. La missió dels que acompanyem és donar vida, perquè el dol no sempre ha de ser mort. S’ha d’ajudar a reprendre la vida i facilitar la seva reorganització. Està demostrat que l’ajuda en el dol disminueix la morbiditat i la mortalitat.

-Com han arribat a la unitat d’acompanyament al dol?
-A. G.: Després que la meva filla Sara morís de sobte amb 27 anys, una amiga que tinc en comú amb Teresa, al veure que jo estava tan malament, em va demanar visita amb ella sense que jo li hagués dit res. Vaig decidir venir i des del primer moment va ser com si conegués a Teresa de tota la vida. Es va establir una relació de confiança i no he deixat de venir. Per a mi, el dol ha sigut molt dur i Teresa ha sigut la meva salvació. Si no hagués sigut per ella, no estaria com estic avui: ha tret el millor de mi.
-R. L.: Fa dos anys la meva dona Susi va estar ingressada uns mesos a l’hospital per un càncer. Teresa venia a visitar-la. Després de la seva mort jo vaig seguir visitant-la cada mes i mig i ha acabat convertint-se en una amiga.

-En quin estat es troben?
-A. G.: Cada persona viu el dol d’una manera diferent. Sé com l’estic vivint jo. Cada ésser humà és un món, uns l’accepten millor i altres pitjor. Conec gent que ha perdut éssers estimats però no sé el que pensen, jo sé el dolor que jo sento. No s’ha de fugir del dolor, no vull, el dolor que porto al cor és per a tota la vida i la meva filla estarà sempre amb mi. La meva idea no és estar sempre enfonsada, sinó anar sortint a poc a poc del forat. Ella em va dir que havia de tirar endavant i per això ho faré. Però és molt difícil. El meu ritme és lent: pujo 2 esglaons i en baixo 4. A poc a poc.
-T. C.: Cadascun té un ritme diferent. El dol és únic i irrepetible.
-R. L.: En els últims temps estic experimentant una baixada, no obstant, és com el gràfic d’un economista. Tu veus pujades i baixades, però al final, el que hi ha és una evolució ascendent constant.

-Descriguin com és una sessió amb Teresa.
-R. L.: Comencem amb una conversa distesa. La conversa avança, i de sobte, Teresa sempre es queda amb alguna cosa que he dit i fa una pregunta profunda. Sap indagar en el que em preocupa i em fa pensar molt.
-A. G.: D’una paraula sap trobar allò que et fa mal. Surto molt malament de les sessions perquè parlo de moltes coses que m’afecten. No obstant, els dies següents estic millor perquè he tret totes les coses dolentes i he pogut explicar-li coses que no explico a altra gent. Ningú t’escolta com ho fa Teresa.

-Empatia.
-T. C.: Per ajudar algú t’has de commoure. Es necessita molta escolta activa i esforç per despertar la persona. Sempre ho dono tot. M’agradaria fer una formació per a professionals de la salut. Em fa molt mal com a sanitària que en determinades relacions terapèutiques, la gent es quedi amb un mal record per l’atenció. Les persones no recordaran si els has posat o no Primperan, recordaran la proximitat que has tingut amb ells en un moment de dolor.
-R. L.: Teresa té una intel·ligència emocional molt gran. La seva missió no és curar, és acompanyar, guiar. Des del moment que la coneixes saps que no està actuant i la seva atenció és autèntica.
-A. G.: Vens amb un dol molt gran i Teresa sap posar-se en el teu lloc. T’agafa les mans, et dona l’amor que necessites i sents com el teu dolor és el seu.

-Quines necessitats sorgeixen en els processos finals de vida?
-T. C.: El pacient necessita estar acompanyat pels seus, ser entès i respectat. No tenim por de morir, tenim por del patiment. El meu paper com a infermera és fer que el pacient no tingui dolor, però tampoc patiment. La comunicació és molt important tant amb el malalt com amb la família, a la qual de vegades s’ha d’educar perquè s’adapti a les necessitats del pacient. Quan el malalt se’n va, s’ha de continuar treballant el dol amb la família i aconseguir amb temps i paciència que puguin tornar a disfrutar de la seva vida.

-Què suposa treballar constantment amb la mort?
-T. C.: Tinc la millor feina del món. M’apassiona ajudar els malalts i aprendre d’ells. Quan desapareixen em deixen el seu llegat i continuo treballant amb els seus familiars. La mort reconcilia amb la vida. Aprenc a valorar-la i a aprofitar el temps. Les persones quan se’n van lamenten no haver passat més temps amb la seva família. Mai reclamen haver passat més hores treballant en una oficina. És per reflexionar-hi.